I Ara Anem Camí de Cap d'Any!
Ja ens acostem a Cap d'Any. A mi, personalment, és una nit que em dona moltíssima mandra. Ja de joveneta em donava una certa ansietat perquè se suposava que, quan sortíem de festa, havia de ser especial. Havíem de passar-ho genial tant sí com no. Va haver-hi un pari d'anys, ja sent adulta, que em vaig tancar a l'habitació amb música ben alta per a no escoltar les campanades. Però el meu marit es quedava només felicitant-lo el nou any als gats i em feia pena. Així que, molt al meu pesar, vaig tornar a esperar cada nit de Cap d'Any al fet que sonessin les 12 per a menjar-me el raïm. I, per si no fos prou, després cal celebrar el dia 1 perquè és el primer de l'any nou.I què dir dels propòsits que ens autoimposem? Jo mai ho faig. Per a què? Si sé que no compliré ni un...Ja fa anys que jo no celebro l'entrada d'un nou any. Jo dono gràcies per l'any que ja se n'ha anat. Per haver-ho passat amb salut, amb la gent a la qual estimo i pels moments bonics i els no tan bonics, però que m'han ensenyat tant. A això sí que li trobo sentit.Si ets com jo. Que la nit de Cap d'Any t'atabala, et proposo que facis aquest petit gir. Potser així deixes de veure-ho com una nit en la qual ens posem gorretes estranyes. Xiulem amb els "espantasuegras" i llancem serpentines quan un rellotge dona les 12 campanades.D'aquesta manera passa a ser una nit més, però dedicada a la gratitud. Prova-ho i ja m'explicaràs.