La Quimeta

La Quimeta és la meva àvia per part de pare. Una dona petita físicament però forta com el seu cognom: Roca. Com moltes de les nostres àvies, no havia anat a l'escola perquè amb nou anys ja treballava amb les seves germanes en una fàbrica. Però la seva experiència de vida... una guerra, una postguerra, i un ressorgir (com tantes dones de la seva generació) la feia especial. Una vegada el meu germà li va dir "iaia, tu no et deprimeixes mai, no?" i la seva resposta va ser "no. Per a què?". Així eren les nostres àvies. Sàvies i fortes. I, en el cas de la meva, amb un sentit de l'humor i unes ocurrències que la feien tan especial.

La Quimeta va ser i és la meva àvia. La sento molt propera tot i que va deixar aquesta terra l'any 1996. Però sempre està amb mi i jo vull donar-li les gràcies amb aquest projecte que espero compartim.